Carrera i evolució

26/09/2019

Ets corredor? Si la resposta és afirmativa, potser t’interessa llegir el nostre article d’avui.

carrera i evolució

Evidentment, no li direm a ningú com, quant o quan ha de córrer. Volem, simplement, oferir algunes dades i reflexions perquè cadascú decideixi.

Parlo, però no puc afirmar res. Buscaré sempre, dubtaré amb freqüència i desconfiaré de mi mateix.

CICERÓ

Parlar de minimalisme en un esport que avui en dia practica tanta gent és, com a mínim, delicat. Segur que si ja tens una idea formada sobre els beneficis o perjudicis que aquest tipus de calçat causa en aquest esport , trobaràs molta informació que corroborarà el que penses. Nosaltres donarem la nostra opinió, intentant ser imparcials. Esperem aconseguir-ho i, senzillament, fer-te reflexionar.

Per començar, i sense diferenciar entre córrer amb calçat convencional o minimalista (o descalç), partirem de dues premisses amb les que entenem que tots estarem d’acord:

- La primera és que córrer és quelcom connatural a l’ésser humà. És a dir, és propi de la seva naturalesa. És natural.

- La segona, i això ho diuen els estudis, és que el “running” és un dels esports més lesius que existeixen. De fet, alguns afirmen que és el primer de la llista. En aquest sentit, no deixa de ser estrany que l’índex de lesions dels corredors sigui superior al de practicants d’esports en els que hi ha contacte, sovint “violent”, amb els rivals, com són el futbol o el rugbi. També és superior al d’esports amb molta exigència (no estem dient que córrer no sigui exigent) i en els que es treballa amb càrregues, com el CrossFit. Si ets corredor, probablement t’hauràs lesionat alguna vegada i saps de què parlem.

Partint d’aquí, la pregunta que sorgeix immediatament és la següent: Si córrer és connatural a l’ésser humà, per què ens lesionem tant quan correm?

La resposta és simple i l’explicació de la mateixa, complexa i, fins i tot, incerta: Estem fent alguna cosa malament. El problema és saber què.

Aprofundint en la naturalitat que hem esmentat, i sense entrar en el tipus de calçat utilitzat per córrer, comentarem dues opinions existents basades en el procés evolutiu:

- En primer lloc hi ha els que diuen que córrer és connatural a l’ésser humà però només per un període curt de temps i a molta velocitat. Els seus partidaris defensen que, evolutivament, no sembla que córrer grans distàncies a un ritme intermedi tingui gaire sentit. Els sembla que, durant milers d’anys, els humans majoritàriament caminaven (per a desplaçar-se, recollir fruits o baies...) i, en moments concrets, corrien a màxima velocitat (per exemple, per fugir d’un perill).

- En segon lloc trobem els que diuen que córrer és connatural a l’ésser humà i que la resistència en la carrera és un avantatge evolutiu sobre la resta de mamífers. Tot i que els humans no som especialment ràpids, la posició bípeda, juntament amb altres característiques pròpies de la nostra espècie (com la facilitat per evacuar la calor), fa que tinguem molta resistència.
Un clar exemple d’aquest avantatge evolutiu és la caça per persistència. Es tracta d’un mètode de caça en grup que podrien haver utilitzat els nostres avantpassats (i que encara s’utilitza en alguns llocs del món) que consisteix en caçar un animal perseguint-lo i rastrejant-lo durant hores, especialment en moments de molta calor, amb la finalitat de no donar-li temps de refrigerar-se ni de descansar, fins que defalleix.

Tot i que hi ha estudis sobre aquest tipus de caça, hi ha controvèrsia sobre la velocitat a la que succeïa la cacera. Alguns diuen que la mitjana era d’entre 6 i 7 quilòmetres per hora, que no és un ritme gaire elevat, i podria incloure moments d’alta velocitat (dedicats a la persecució) combinats amb moments de baixa velocitat (dedicats al rastreig i l’aguait).

Pel que fa a aquest tipus de caça, el professor Daniel E. Lieberman, paleoantropòleg de la Universitat de Harvard i president del Departament de Biologia Evolutiva Humana, després de múltiples experiments, va concloure que fa més d’un milió i mig d’anys l’homo herectus ja caçava grans animals en cooperació y que corria una mitjana de quatre hores al dia. No entrarem a detallar els seus estudis, que també al·ludeixen al paleoantropòleg espanyol Manuel Domínguez-Rodrigo i als seus projectes a Tanzània, però sí que hi ha força informació sobre aquests a internet i es interessant la seva lectura.

Per tant, tot i que córrer sigui connatural a l’ésser humà, el primer dubte que es planteja és com afecten factors com el ritme, els intervals y el temps total de carrera a les lesions del corredor. La idea que volem deixar clara és que poden ser moltíssims, i només n’hem  esmentat uns quants, els motius pels quals un corredor pot acabar lesionat. Així que, ara sí parlant del tipus de calçat que s’utilitza per córrer, atribuir una lesió a un tipus de calçat concret, i només a això, és complicat.

No obstant això, i centrant-nos en les diferències entre el calçat convencional i el minimalista, en el proper article parlarem d’una cosa que, especialment si correu, probablement coneixereu. Es tracta de l’acte de “talonar” durant la carrera i la seva relació amb les lesions, especialment del genoll. També comentarem per què alguns estudis afirmen que l’ús de calçat minimalista podria ajudar a evitar-lo i donarem la nostra opinió.

Sigues feliç i gaudeix.


No ho dubtis, UNEIX-TE al moviment SÍLEXLIFE i acompanya'ns en aquest viatge


Articles relacionats amb la carrera i evolució: